Direcció Lisboa, de Josep Pla

En un moment determinat —parlo de fa més de cinquanta anys— la Junta de Museus de Barcelona i el regidor president de Cultura de l’Ajuntament de la ciutat, senyor Nicolau d’Olwer, conseller de la Lliga, foren encarregats de fer una exposició d’art català a la capital de Portugal. Alguns mesos abans, aquests organismes havien fet una exposició d’art català a París, que tingué un gran èxit. L’exposició de París tingué realment una gran importància. Se celebrà al Petit Palais i l’eficàcia de l’exposició fou donada, no solament per les obres exposades, sinó pel fet que el comissari fou Pere Ynglada, que coneixia admirablement París, tractava molta gent i trobà, en la persona de Franz Jourdain, president del Saló de Tardor, un col·laborador entusiasta. En aquells moments, jo era corresponsal a París de «La Publicitat» —érem el 1921— i vaig ajudar fins son vaig poder al treball considerable de l’inoblidable Pere Ynglada, admirable dibuixant.

Per inaugurar l’exposició d’art català a Lisboa fou nomenat una espècie de Comitè, que presidi el senyor Lluis Nicolau d’Olwer, el qual tingué a les seves ordres el senyor Manuel Ribé, cap de cerimonial de l’Ajuntament de la ciutat. Nicolau d’Olwer, hel·lenista, escriptor i erudit, de gran curiositat, polític encara que no ho semblés, i d’un aspecte tímid i elegant, correctíssim, sense cap forma exterior de pintoresc, fou el cap de la delegació. Ribé era un home divertit, saturat d’anècdotes, amic de tothom, sempre disposat a fer favors, amabilíssim, era el que a Barcelona, el segle passat, s’anomenà un pastelero, i que consti que no utilitzo aquesta paraula en sentit crític, sinó simplement per subratllar el càrrec que ocupava, que no podia ser altre.

Viaje en autobús, de Josep Pla

Uno, pues, de tarde en tarde, viaja por el país. Provisto del correspondiente billete y del indispensable salvoconducto —pagando San Pedro canta—, uno se lanza al proceloso negocio de los autobuses y de los trenes. Uno discurre cuarenta, cincuenta o más kilómetros en un coche accionado por gasolina, decorado a la manera con que solían estarlo las casas de poca formalidad en  mi época de estudiante. Algunos tienen una decoración vagamente cubista sobre un fondo de color de chocolate. Otros, de un color más claro, presentan unas flores de fogosa inventiva y trazado caprichoso. ¿Qué son esas flores? ¿Nenúfares? ¿Miosotis? ¿Orquídeas?

—Mira, Raquelita, mira los nenúfares del techo… ¡Qué monos! —oí decir un día a uno de esos maridos, poéticos y flácidos, que andan por el mundo transportando los bultos de la esposa.

Raquelita —una señora metida en carnes, de amplia mirada negra e impresionante pantorrilla— le dio al marido una furibunda ojeada de soslayo subrayada con un invisible pellizco, colocó sobre sus rodillas en saco de viaje que pesaba como un plomo y masculló entre dientes:

 —¡Cállate! Para nenúfares estamos…

En el momento de tomar el autobús se nos quiere dar la impresión de que viajaremos como si estuviéramos en casa —o mejor dicho en una casa bonita y rutilante como una peluquería: papeles pintados, iluminación indirecta, muebles tubulares. Todo tan aerodinámico.

Un senyor de Barcelona, de Josep Pla

Suposant que a vós o que algun vostre jove amic —els  amics del meu temps gairebé tots han mort— pugui interessar la data del meu naixement, m’és agradable de fer-vos sabedor que vaig néixer a Manlleu, a la Plana de Vic el dia 11 de desembre de 1873.

El meu avi patern era d’Osseja, i de la Cerdanya francesa vingué en aquest país. Vingué amb la família, i el seu fill gran fou, al cap d’uns anys, el meu pare. L’avi Puget s’establí a Vic, on construí una baluerna que en el meu temps venguérem. En el casalot, establí una fàbrica de filats i teixits, molt primitiva, accionada per mules. En determinats moments, la família arribà a tenir quaranta-vuit mules a l’estable. Aquest animals, dividits en quatre tandes de dotze mules, accionaven una sínia que posava en moviment una complicada i sorollosa màquina de filar i de teixir.

El país, llavors, era verge. L’any 44, el meu avi comprà un petit salt d’aigua a Manlleu i s’hi establí amb la família. Vengué les velles mules i utilitzà, enmig d’una admirativa expectació general, la força hidràulica. La prehistòria de la industria tèxtil, en aquest país, va lligada amb la capacitat de treball d’unes quantes famílies franceses.

Els Puget, d’Osseja, foren unes de les famílies més antigues de la Cerdanya francesa.

La huida del tiempo, de Josep Pla

Bueno, tenemos un año más —oigo decir a mi alrededor en esta mañana lívida y fría, blanca de escarcha, del año nuevo.

 —Probable. Pero lo que es seguro es que todos, los que ya estamos y los que van entrando en la barraca destartalada del Globo terráqueo, tenemos un año menos.

Y luego oigo decir:

 —Año nuevo, vida nueva.

Pero nadie cree ya en la vieja frase de cartón, muerta. El año será igual que los anteriores y que los que vendrán. Siempre igual. Año nuevo, vida la de siempre. Si logramos mantenernos e ir tirando con la cabeza un poco gacha como el año que acaba de morir, gracias habremos de dar al Dios omnipotente. Nuestra única fatuidad puede consistir en conservar lo que tenemos, que algunos dicen que es poco, pero que a mí se me antoja de un valor inmenso. Luego, ya veremos.

Els pagesos, de Josep Pla

Aquests xicots de la nina de l’ull vibràtil de curiositat i de malícia, que, trobant-se al llindar de la porta de la vida, se senten posseïts del noble impuls de l’ambició personal i —suposo— de l’encara més noble impuls d’ésser útils i de servir, que em pregunten: “Què hem de fer? Tindria la amabilitat de donar-nos una orientació i dir-nos en què podríem ocupar els nostres lleures?”, jo els aconsellaria un viatge a peu. Simplement: un viatge a peu.

La invitació pot semblar, aparentment, extemporània. Tothom aspira avui a viatjar en avió. L’avió és un artefacte meravellós, típic de l’època de la ignorància progressiva que vivim. Viatjar en avió vol dir, literalment, no veure res. Hom hi viatja centenars, milers de quilòmetres sense veure res concret. ¿Hi pot haver res més característic del temps que vivim, tan perillós i incert, emanació directa d’uns milers de cretins que viatgen sense veure res?

 

El carrer Estret, de Josep Pla

De Barcelona, per anar a Torrelles en tren, s’ha de baixar a l’estació de Marina de Torrelles. En aquest lloc, i connectada amb els trens principals, hi ha una línia d’autobusos que després d’un viatge de dotze o tretze quilòmetres us deixa a la població.

El viatge no seria pesat si els autobusos fossin suficients. Gairebé tot l’any, però, sobretot a l’estiu, aquests vehicles porten més gent de la que normalment s’hi pot encabir, i, així, sovint s’hi a de anar dret o sobre el sostre ventejat. A l’estació, la gent baixa del tren, es posa a córrer i ocupa el carro per assalt, a trompada seca. Com que jo ignorava aquests costums del meu nou país de residencia, quan he penetrat en l’autobús tots els seients eren ja ocupats i he agut de fer, per tant, el viatge dret. Així, involuntàriament, he donat l’esquena, durant una pila de quilòmetres, a una senyoreta morena, d’ulls negres, que m’ha semblat molt bella. M’ha sabut molt de greu —m’ha sabut sobretot greu restringir-li la visibilitat amb la meva presencia incòmoda i inoportuna. He arribat en tot cas a la població de la qual he estat nomenat veterinari titular, en circumstàncies desproveïdes en absolut de solemnitat, amb més pena que glòria, per dir-ho clar.

 

Vida de Manolo, de Josep Pla

Durante el mes de mayo de 1927 pasé unos días en Pontevedra, de los que conservo un recuerdo muy agradable. Fue precisamente en Pontevedra donde decidí viajar  a Ceret para visitar al escultor Manolo Hugué. Me dijeron que había sufrido un fuerte arrechucho y que había permanecido más de siete semanas en una clínica de Perpiñán. El viaje se imponía, aunque sólo fuese para darle la enhorabuena por su restablecimiento. Además, hacía muchos años que no nos veíamos, y todos cuantos le han tratado saben que este hombre es una de esas personas que se recuerdan con añoranza. La última vez que nos vimos fue en un pueblecito de Cerdanya, cerca de Burgmadama. Todavía me parece verle asomando la cabeza por la estrecha y oscura ventana de la casa de payés donde vivíamos, espiando con miedo infantil mal disimulado, mientras se rascaba el cráneo reluciente con una mano y apoyaba la otra en la cadera, las nubes que cubrían las montañas, y escuchando, con horror sagrado los truenos lejanos.

La vida amarga, de Josep Pla

En el curs de la primavera de 19… no em vaig trovar gaire bé i el metge em sugerí de pasar una temporada en un poble quiet, no gaire gran, de mitjana altura, de clima sec. Afegí que Cerinyola potser em comvindria. No m’hi vaig pas pensar gaire, i al cap de poc vaig arribar-hi, disposat a pasar-hi un parell o tres de mesos.

Era un poble com n’hi ha tants en el país, d’aspecte rústic, passablement desgavellat, sense cap element de gràcia perceptible, un miler d’habitants, una videta sense pena ni glòria, dues o tres filatures accionades pel petit riu que passa pel rodal i la agricultura corresponent. Rector, vicari, dos metges –el metge vell i el metge nou-, apotecari, manescal i una petita agencia bancaria dedicada a facilitar el moviment econòmic cerinyolenc.